El dutùr e l’ascensùr

Sèreme in tèmpe de l’ültima guèra e cumincèva a véseghe poche da mangià. Le tèsere anunarie i’èrun asè no per vive da cristian.
Manchèva i vestì e quèi che gh’èra i’èrun de stofa artificiàl chi sufrìvun l’acqua, ma in cumpènse se risparmièva el savòn, ch’el gh’èra no!
Per risparmià la lègna nèle cà se fèva el stüén per resiste un po’ e cercà de pasà i trì mèsi püsè brüti, ch’i dervìvun l’ane in quater: prima i tri mèsi frègi frègi, secunde i tri mèsi né frègi né coldi, tèrse i tri mèsi coldi coldi e i tri mèsi né coldi né frègi.
Gh’èra ‘na famiglia cun papà, mama e tri fiöi; el papà el s’èra malade e dopu poche tèmpe l’èva tiràde el scalfarén. L’èra d’invèrne e fèva tante frège, gh’èra né lègna, né danè e gh’èra anca l’afìte da pagà. Ne la cüsina gh’èra la scala de lègne che n’dèva desùra, alùra i’han pensade de tirà via un scalén ogni trì pèr sculdàs; prima tri scalén, pö dü, a la fén i’han brüsade tüta la scala.
Per andà desùra a durmì, Carlén, el prime fiöl, l’èva inventade ‘na specie de ascensùr, cun ‘na carücula, ‘na corda e ‘na cèsta de suta.
Quande vegnüde el dutùr Benincori a visità la mama che l’èra malada, el s’é rifüdade de ‘ndà desùra cun la cèsta e l’ha ciamàde i pumpieri.
Mario Bagnaschi